REBLAR EL CLAU

“.... Però crec que no sobra de reblar el clau, i per això tornaré a insistir sobretot en la declaració de la seva cunyada,  Maria Rosa Moragues...”    M.Àngels  Anglada –"Les closes"

Una empresa constructora està rehabilitant la façana de casa.  Primer van fer la de darrera, hi havia veïns que tenien terrasses tancades amb vidrieres. Es va formar una comissió d’obres entre el veïns per aconseguir que es desfessin, però, qui sacrifica un tros guanyat d’habitatge? Alguns hi van estar conformes, però un parell s’hi negaren, amb la qual cosa ha quedat un xic “xurro”. 

Ara, a la façana de davant, es reforcen les terrasses amb paviment nou, es canvien les baranes, els separadors entre veïns, s’unifiquen les persianes, s’estuca amb uns tons de tardor, torrats i degradats a les dues finques, es posen llums nous, s’han tret els tancaments que hi havia... i  per reblar el clau,  n’hi  ha un, el del primer tercera que no vol treure el seu tancament. Es un matrimoni gran, tossut,  jo penso que aviat es moriran o deixaran el pis i l’esforç i sacrifici de tots els veïns  per tenir una casa més bonica, haurà acabat en res, per culpa de tenir una terrassa convertida en gàbia de vidre amb muntants d’alumini blanc.  

 

Que s’ha de fer????    Denunciar a l ‘Ajuntament?   Ens hem de barallar?

L'ESTUFA DE SERRADURES

"... malgrat que el llit fos escalfat prèviament amb el burro d'aram."    Les closes

A les cases dels nostres pobles, sovint altes de sostre i amb corrents d’aire pel mal tancament de portes i finestres, s’escalfaven amb llars de foc a terra que a la vegada servien per cuinar, i tota la família es reunia al voltant de la llenya encesa.

                     

A ciutat, a casa de la meva àvia, quan jo era petita, tenien una cuina econòmica, s’alimentava amb carbó i llenya,  a més de cuinar servia per escalfar la casa.  També tenien uns brasers que encenien amb carbonet i els posaven sota la taula per escalfar els peus.

Els meus pares , a casa, per combatre el fred, tenien una estufa de serradures, també n’ hi havien de de pinyola, clofolls, llenya o carbó. L’estufa de serradures era un cilindre d’uns trenta-cinc centímetres de diàmetre amb un petit braç a dalt on s’encaixaven els tubs que conduïen el fum a l’exterior. El pare treia un vidre de la finestra de la galeria i el substituïa  per una fusta amb un forat a la mida del tub. A diferencia de la de llenya, alimentada en tot moment per la part de dalt, la de serradures tenia una tècnica un xic complicada . Es col·locava un basto al bell mig i llavors s’anava omplint pels costats amb serradures que calia premsar ben fort amb un altre bastó; un cop era plena i amb les serradures fins el canó, es treia amb cura el bastó del mig de manera que hi quedava un forat per on pujava el foc. Després amb una mica de petroli encenien una almosta de les serradures que havien caigut al cremador que era una porteta o calaixet a la part de sota. Per controlar el tiratge regulaven la sortida de l’aire pel tub que tenia una clau. Era bastant econòmic, però voluminós.

 Ara penso l’esforç dels meus pares en anar a comprar i pujar els tres pisos carregats amb els sacs de serradures.  La mare estava molt contenta quan la guardaven al altell. Recuperava l’espai al menjador, i també per que devia produir molta pols.

A l’anar a dormir, ens donaven unes ampolles de goma plenes d’aigua calenta.

Avui només premem un botonet i el termòstat manté calenta tota la casa a la mateixa temperatura...