LA CUCALA

LA CUCALA

Una mena d’alegria salvatge van tenir tots aquells soldats en saber que s’havia acabat la guerra i que ells tornaven a casa... va ser dur començar de nou, havien perdut, tampoc s’esperaven aquella freda repressió, el record dels companys que s’havien quedat pel camí... Malgrat tot, el temps passa,  la vida continua...

La casa tenia 5 pisos, dos per replà, els esglaons de l’escala eren molt alts, no hi havia ascensor, a  la porta hi havia un picaportes de ferro per trucar, primer pis un pic, segon dos pics, a la segona porta dos pics i repicó,  i una corda lligada a la lleva del pany  fins a la barana del cinquè permetia obrir la porta des de tots els pisos.

Érem deu veïns, tots ens coneixíem molt, ens ajudàvem i compartíem els problemes derivats d’una postguerra. Els meus pares eren els més joves, el meu germà i jo, els únics nens.

Nosaltres vivíem al 3er pis i al segon 2n hi vivia la Sra. Agnès, molt grassa i feixuga. A la senyora Agnès, li dèiem Cucala, no sé perquè... potser ens deia “cuca” a nosaltres...  La senyora Agnès anava cada setmana al cinema, a part de gaudir de les pel·lícules,  al cine s’hi estava calent. Prop de casa hi havia 5 cinemes a menys de 300 metres en diferents direccions.

Devia ser al voltant de l'any 1948, el meu germà tenia 4 o 5 anys, la senyora Agnès va trucar a casa, i li va dir a la mare si volia que s’emportés el Joan al cine si ella tenia feina a cosir. Devia ser la seva forma de tenir companyia, i d’ajudar a la mare...

Anar al cine era una aventura, dues pel·lícules, el no-do, les” imagines”,  el tràiler de la propera setmana, el descans, si arribaves amb la sessió començada, tornaves a mirar el principi de la pel·lícula en la següent sessió. Doncs La Cucala, agafa el cistell, el berenar, una ampolla d’aigua (de vidre, una ampolla de gasosa amb tap a pressió o de suro) i van el cine “Meridiana".

 

Les cadires eren de fusta, amb repenja braços. Tot berenant, es va vesar l’aigua a la cadira i al Joan se li van mullar els pantalons (els nens en aquell temps portaven pantalons curts). La senyora Agnès  els hi treu i els posa a eixugar al radiador. A l’hora de marxar el torna a vestir.

Truquen, obro la porta de l’escala, i la Cucala diu – Que baixi la Teresina, el nen no pot pujar l’escala- La mare alarmada, baixa corrent – Què et passa? Què et  fa mal?- Res, no puc caminar. – la senyora Agnès explica que caminant, tot el camí de tornada va anar molt a poc a poc... La mare, el puja a coll fins el pis... se’l  mira per tot arreu i descobreix que portava totes dues cames dins el mateix camal del pantaló.

La Cucala, atribueix  a la foscor del cinema la sensació d’innocent culpabilitat.