DES DEL TERRAT

...”Des del terrat, que ha arribat un xic envellit fins els nostres dies, es poden veure els camins que sembla que no s’acabin mai, els camps i les fileres de xiprers, ...” M. Àngels Anglada –“Les closes”

Fa més de vint anys, quan vivíem al carrer  Sant Llogari, al tercer pis, i de la terrassa estant, repenjada a la barana, mirant a ponent es veien els xiprers que fan companyia, en la seva última pau, als que reposen al petit cementiri, protegit per la carena del collet de Sant Fruitós.

 

Mirant al nord, es podia contemplar les teulades de les cases fent giravoltes com una serp fins a la carretera, aquesta travessava els camps gebrats i despullats de les seves fulles, fins a uns7 kilòmetres en línia recta es perfilava el poble de Moià, el seu esvelt campanar es retallava per sobre de les cases, i al fons la serralada pre pirinenca, i en dies clars el nostre Canigó tot blanc.

Mirant a l’est, més teulades de cases en descens fins a divisar el castell de Castellterçol. Actualment se’n conserva el fossar, una part de les muralles amb les espitlleres,  la residència (avui dedicada a  per turisme rural) i la masoveria, tot  ple de bosc; i al fons, l’estimat Montseny amb els pics del Turó de l’Home i les Agudes.

Tanmateix, i des de la mateixa terrassa estant, l’estiu, tot és igual, però de diferent color. Els jardins de les cases tenen flors, el arbres coronats de fulles de diferents tons, hi ha camps verds, d’altres daurats amb les espigues que onegen al vent, les orenetes, els falciots i els pardals omplen el cel amb el seu vol i els seus cants. Les muntanyes llunyanes ja han recuperat el seu color moradenc a la posta del sol.