SEMPRE EM COSTA D'ADORMIR-ME

"Sempre em costa d’adormir-me, la nit" (Maria Àngels Anglada) que hem fet una partida de cartes amb els amics.

Em va tornant a la memòria, com si m’anés passant una cinta gravada que es repetís. I no es que em posi nerviosa pel desig de guanyar, ens trobem per fer una “canasta” i parlar, compartir vivències, fets del dia a dia, parlem més que juguem...

 

Però aquesta nit havia estat força peculiar. La Montserrat i el Francesc ens van dir que el seu fill petit, l’Oriol i la seva esposa Maria, serien pares d’una nena al mes de gener, el primer fill. L’Oriol té 39 anys i ja fa 15 que es van casar... 

 

El coneixem de menut, i els records de totes les coses que hem viscut junts, excursions, dinars, casaments, festes majors, veure’ls créixer junts amb els nostres fills...   

Em va deixar el gust d’una gran joia...

ELS SACS DELS RETALLS

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme .(No em dic Laura.-La Font del Desmai)

El combat de les dones anava dirigit per aconseguir els aliments dia a dia a través dels cupons de racionament o el què podien comprar d’estraperlo. El jornal del pare, era  insuficient i per complementar-lo la mare feia confecció a casa, cosia punys de camises per un taller. Li donaven la feina per una setmana .  Al  vespre, havent sopat,   sobre la taula del menjador, el pare l’ajudava: dos fulls de roba de seda i un forro de cotó blanc, i s’apuntalava amb dues agulles de cap, la mare ho cosia, després , retallava la punta  arrodonida dels costats, tombava el puny, l’allisava  i el tornava a cosir per tot el voltant i al mig.

El pare i jo, l’ajudàvem, els retalls, els separàvem per matèries, la seda, el cotó de color i el cotó blanc (aquest era el més valorat), els guardàvem en sacs, quan estaven plens, la mare anava a preguntar als drapaires del barri a quin preu els pagaven, i els duien al millor. Aquelles monedes la mare les guardava en una capseta de fusta dins l’armari.

També tenia un sac per guardar els papers, aquets el venia a un drapaire que passava pel carrer cridant: "Drapaire* a la pell de conill!..". Les mestresses de casa sortien als balcons i l’avisaven, baixaven els sacs i ell els pesava amb una romana .

Aquelles monedes s’afegien a la capseta  de fusta. La mare, destinava els calerons per comprar el “xampany”  i el torrons de Nadal.

* Enllaç a la cançó de Joan Manel Serrat

A CA L'ADROGUER

La meva àvia materna es deia Beatriu, vivia amb els seus fills, el tiet Juanito i la tieta Maria, era una casa de planta baixa que abans havia estat una polleria, l’entrada era molt gran i alta de sostre, tant, que per una escala fosca i estreta s’accedia a un altell amb 3 habitacions, una d’elles amb una finestra que donava sobre la mateixa entrada. Els meus pares vivien a prop, raó per la qual jo estava sovint a casa de l’avia.

 

La casa del costat, a la cantonada del carrer hi havia la botiga del Sr. Peret, era cal adroguer. Estava plena de sacs oberts, uns amb patates, uns amb seves, uns amb cigrons, uns amb mongetes del ganxet, uns amb fesols, uns amb llenties, uns amb arròs. Tenien el sucre, la pasta, la farina i la sal en calaixos. Al taulell hi havia un aparell rodó transparent d’uns dos pams d’alçada amb una palanca que feia pujar l’oli i es veia la ratlleta de la mesura, un petricó, mig litre, un litre... i l’abocaven a l’ampolla que tu portaves. 

També sobre el taulell hi havia unes balances amb dos plats, en un  hi posaven unes peses de metall i a l’altre allò que volies comprar dins una paperina de paper d’estrassa. A la paret del darrera del taulell hi havia un moble amb prestatges, hi havia molts pots de vidre grans,  amb caramels de menta  i  de  llimona, amb pastilles de caldo concentrat,  amb branques de canyella, amb avellanes, amb ametlles ...   També tenien ous dins un cistell de metall.

Les persones anaven a comprar el que necessitaven pel dia a dia.

A CAN ROBACOLS

La mare al voltant de les 7 de la tarda em  deia – Agafa la lletera (una gerra amb tapa i una nansa, d'alumini) i ves  a buscar la llet.

 

A uns 70 metres de casa,  cap amunt, i  a ma esquerra s’obria un barri de cases petites  es deia a Can Robacols, devien ser  cases al voltant d’una antiga masia?  I a dins, hi havia una cort amb vaques. 

La senyora Enriqueta, a vegades anava de tard i encara no tenia la llet a punt, aleshores jo hem ficava un xic dins el caminet on estaven lligades les vaques,  darrera les menjadores, amb molta ferum,  i  mirava com munyia, asseguda sobre un tamboret amb la galleda entra les cames. 

Quan arribava a casa la mare bullia la llet i a mi m’agradava molt el tel que quedava a dalt el pot.  A vegades en feia poc i la mare deia –Avui l’ Enriqueta l’ha batejada més que el costum.

Un decret o una llei al voltant dels anys 1950/60..? va prohibir els estables dins la ciutat, al·legant manca d’higiene i que les vaques estaven malaltes.

Ara comprem la llet o en tetra brik o  en ampolles de plàstic i amb data de caducitat.