ELS SACS DELS RETALLS

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme .(No em dic Laura.-La Font del Desmai)

El combat de les dones anava dirigit per aconseguir els aliments dia a dia a través dels cupons de racionament o el què podien comprar d’estraperlo. El jornal del pare, era  insuficient i per complementar-lo la mare feia confecció a casa, cosia punys de camises per un taller. Li donaven la feina per una setmana .  Al  vespre, havent sopat,   sobre la taula del menjador, el pare l’ajudava: dos fulls de roba de seda i un forro de cotó blanc, i s’apuntalava amb dues agulles de cap, la mare ho cosia, després , retallava la punta  arrodonida dels costats, tombava el puny, l’allisava  i el tornava a cosir per tot el voltant i al mig.

El pare i jo, l’ajudàvem, els retalls, els separàvem per matèries, la seda, el cotó de color i el cotó blanc (aquest era el més valorat), els guardàvem en sacs, quan estaven plens, la mare anava a preguntar als drapaires del barri a quin preu els pagaven, i els duien al millor. Aquelles monedes la mare les guardava en una capseta de fusta dins l’armari.

També tenia un sac per guardar els papers, aquets el venia a un drapaire que passava pel carrer cridant: "Drapaire* a la pell de conill!..". Les mestresses de casa sortien als balcons i l’avisaven, baixaven els sacs i ell els pesava amb una romana .

Aquelles monedes s’afegien a la capseta  de fusta. La mare, destinava els calerons per comprar el “xampany”  i el torrons de Nadal.

* Enllaç a la cançó de Joan Manel Serrat