Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la
infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç
i difícil que molta gent gran duia a terme .(No em dic Laura.-La Font del Desmai)
El combat de les dones anava
dirigit per aconseguir els aliments dia a dia a través dels cupons de
racionament o el què podien comprar d’estraperlo. El jornal del pare, era insuficient i per complementar-lo la mare
feia confecció a casa, cosia punys de camises per un taller. Li donaven la
feina per una setmana . Al vespre, havent sopat, sobre la taula del menjador, el pare
l’ajudava: dos fulls de roba de seda i un forro de cotó blanc, i s’apuntalava
amb dues agulles de cap, la mare ho cosia, després , retallava la punta arrodonida dels costats, tombava el puny, l’allisava i el tornava a cosir per tot el voltant i al
mig.
El pare i jo, l’ajudàvem, els
retalls, els separàvem per matèries, la seda, el cotó de color i el cotó blanc (aquest era el més valorat),
els guardàvem en sacs, quan estaven plens, la mare anava a preguntar als
drapaires del barri a quin preu els pagaven, i els duien al millor. Aquelles
monedes la mare les guardava en una capseta de fusta dins l’armari.
També tenia un sac per guardar
els papers, aquets el venia a un drapaire que passava pel carrer cridant: "
Drapaire* a la pell de conill!..". Les mestresses de casa sortien als balcons i
l’avisaven, baixaven els sacs i ell els pesava amb una romana .
Aquelles monedes s’afegien a la
capseta de fusta. La mare, destinava els
calerons per comprar el “xampany” i el torrons de Nadal.
* Enllaç a la cançó de Joan Manel Serrat
El pare i jo, l’ajudàvem, els
retalls, els separàvem per matèries, la seda, el cotó de color i el cotó blanc (aquest era el més valorat),
els guardàvem en sacs, quan estaven plens, la mare anava a preguntar als
drapaires del barri a quin preu els pagaven, i els duien al millor. Aquelles
monedes la mare les guardava en una capseta de fusta dins l’armari.
La meva àvia materna es deia
Beatriu, vivia amb els seus fills, el tiet Juanito i la tieta Maria, era una
casa de planta baixa que abans havia estat una polleria, l’entrada era molt
gran i alta de sostre, tant, que per una escala fosca i estreta s’accedia a un
altell amb 3 habitacions, una d’elles amb una finestra que donava sobre la
mateixa entrada. Els meus pares vivien a prop, raó per la qual jo estava sovint
a casa de l’avia.
La casa del costat, a la
cantonada del carrer hi havia la botiga del Sr. Peret, era cal adroguer. Estava
plena de sacs oberts, uns amb patates, uns amb seves, uns amb cigrons, uns amb
mongetes del ganxet, uns amb fesols, uns amb llenties, uns amb arròs. Tenien el
sucre, la pasta, la farina i la sal en calaixos. Al taulell hi havia un aparell
rodó transparent d’uns dos pams d’alçada amb una palanca que feia pujar l’oli i
es veia la ratlleta de la mesura, un petricó, mig litre, un litre... i l’abocaven
a l’ampolla que tu portaves. 
També sobre el taulell hi havia unes balances amb
dos plats, en un hi posaven unes peses
de metall i a l’altre allò que volies comprar dins una paperina de paper
d’estrassa. A la paret del darrera del taulell hi havia un moble amb
prestatges, hi havia molts pots de vidre grans,
amb caramels de menta i de
llimona, amb pastilles de caldo concentrat, amb branques de canyella, amb avellanes, amb
ametlles ... També tenien ous dins un
cistell de metall.
